Aquest anuari pretén ser una eina per a l’anàlisi crítica, des de la perspectiva de la sobirania alimentària, de la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans. En essència, és un recull de referències de notícies, articles d’opinió, informes, documentals, campanyes, etc. que presentem ordenades per blocs i breument contextualitzades. La lectura —sigui en detall o en diagonal— anhela suscitar reflexions que, n’estem segures, podrem compartir i debatre al llarg dels mesos vinents.
No hem volgut desaprofitar l’oportunitat de convertir el pròleg en un primer espai on recollir algunes reflexions. Hi presentem dues converses on es barregen les veus de sis persones que, per experiència vital o dedicació professional, tenen opinions ben interessants i un compromís ferm amb la construcció de la sobirania alimentària al nostre territori.
Amb les aportacions de:
De les múltiples discriminacions que pateixen les persones que viuen al món rural, la comunicativa és potser la més important. Al mateix temps, és una de les menys visibles. Podem obtenir un bon retrat de què passa als territoris rurals a partir del que llegim als mitjans de comunicació? És una pregunta molt rellevant i no només per qui hi viu, sinó pel conjunt d’una societat que, ho vulgui o no, depèn del seu entorn camperol tant o més que abans, i sens dubte, en dependrà encara més en el futur.
Des de la perspectiva de la primera línia de Crític, un projecte de comunicació cooperatiu amb quatre anys d’experiència, la periodista Laia Soldevila apunta una primera tendència: «L’alimentació és un tema que s’aborda més que fa uns anys, que agafa cada vegada més pes als mitjans». Puntualitza, però, que «encara no s’aborda prou, precisament perquè té moltes dimensions i pot tractar-se des de molts punts de vista. No ho fem tant com caldria, cal que aprenguem a treballar-lo com un tema recurrent a la premsa». Paula Duran, col·laboradora de La Directa des del territori rural al País Valencià, aprofundeix en aquestes mancances: «Les qüestions relacionades amb el món rural es tracten sovint a partir de grans successos o d’iniciatives i propostes culturals que ajuden a fer-lo visible, però moltes vegades es troba a faltar la discussió de problemàtiques de tipus ambiental i, sobretot, les que tenen a veure amb la mateixa societat rural». En posa com a exemple la drogoaddicció, «una pandèmia que afecta des de fa temps totes les generacions i que mai s’ha abordat en el seu context. Aquesta infrarrepresentació i la manca de normalitat generen una absència de vertebració comunicativa», continua Duran, «que està relacionada amb el fet que encara tenim una mentalitat informativa molt urbana o capitalista que ens fa discriminar la gent dels territoris en funció del que ens poden aportar a nosaltres com a mitjans, en comptes d’entendre que devem informar tota la societat».
Si diferenciem entre tipus de mitjans, algunes d’aquestes tendències són encara més accentuades. Tal com insinua Soldevila, en temes d’alimentació, «els grans mitjans tendeixen a reproduir simplement les notícies de l’últim moment, els grans titulars, amb textos tan curts que no poden mostrar la complexitat de l’assumpte o el seu context i condicionants». Duran hi afegeix: «Ha de passar un fet molt greu, com una catàstrofe ambiental, perquè arribi a la premsa convencional. Com a entorn, com a societat, com a paisatge, el món rural no interessa». Altrament, ambdues apunten que la premsa transformadora, malgrat les mancances que també té, hi juga un rol més positiu. «Els mitjans alternatius tenen un altre model de periodisme», explica Soldevila, «que és més lent, que es fixa en el context, que parla de coses més diverses, que dona la volta a les coses, que teixeix ponts..., i això li permet, com a mínim, tractar els temes relacionats amb l’alimentació i el món rural amb una mica més de proximitat».
Les xarxes de comunicació independents tenen, doncs, un llarg camí per recórrer per tal de representar de la forma més adequada i responsable la realitat del món rural. Amb tot, cal reconèixer la bona feina feta en aquest sentit per part de nombrosos mitjans de comunicació transformadors, com també alguns de convencionals, i que es pot comprovar en les referències que omplen aquest anuari: les nombroses notícies de caràcter ambiental i amb visió de Països Catalans de La Jornada; els reportatges en profunditat del setmanari El Temps; la revista Opcions, referent d’informació i reflexió sobre els nous models de consum cooperatiu; les visions crítiques dels blogs «Alterconsumismo» a El País i «La última llamada» a eldiario.es; els reportatges a La Directa, que fan visibles temes que no solen llegir-se en cap altre mitjà; el diari Ara, amb diverses columnes d’opinió i la cobertura en català del dia a dia balear; els nombrosos articles a El Periódico sobre preocupacions alimentàries; Crític i els seus articles d’investigació sobre alimentació i política; El Salto, amb peces que donen veu directa a protagonistes de la lluita per un món rural viu; la publicació digital Setembre i la seva cobertura exhaustiva dels conflictes laborals a la indústria càrnia; o la mateixa Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, que té aquesta visió del periodisme com a eix central.
Mirant endavant, com podem consolidar aquestes bones pràctiques informatives i generar-ne més i de millors? Soldevila assenyala una primera recepta: visualitzar l’alimentació des de les seves múltiples dimensions. «Cal parlar de qui produeix els aliments que mengem, d’on venen, qui hi té interessos, qui en rep les conseqüències, quina petjada ecològica deixen, com arriben a les nostres taules, quin mercat es genera, quin tipus de productes són, què passa quan els consumim, etc.». Apunta també que aquest canvi no és responsabilitat única del periodisme, sinó que «cal que el moviment agroecològic faci entendre que no parla només d’ingerir aliments, sinó que es tracta d’abordar molts altres factors amb implicacions directes per a totes les persones consumidores; ha de fer palès, per exemple, que el fet que hi hagi menys pagesia ens repercuteix de manera directa, perquè formem part de la mateixa cadena agroalimentària i, per tant, tindrem menys fruita de temporada i de proximitat, i de menys qualitat». Per la seva banda, Duran remarca la importància de la comunicació com a element per a la construcció de sobirania i com a eina de transformació social: «És una qüestió d’apoderament. Com a moviments agroecològics o ecologistes, el millor que podem fer perquè aquest món tinga més veu és ajudar-lo a apoderar- se». I això, continua Duran, «implica assumir la comunicació com una eina principal per a transformar la societat rural en termes de difusió de les problemàtiques, de creació de vincles entre diferents pobles o moviments, i de la necessària reivindicació del camp en tant que rebost de tota la bona vida i recursos de la ciutat».
Amb les veus de...
En valorar la situació actual de Catalunya amb una perspectiva de sobirania alimentària, la primera tendència a destacar —i una de les més positives— és la incorporació i consolidació d’una nova pagesia que no prové necessàriament del món rural. Tal com apunta Pep Riera, vinculat durant dècades al dia a dia de la pagesia catalana, «a les escoles d’agricultura cada vegada hi ha més alumnes de procedència urbana, amb vocació, i això cal valorar-ho molt positivament perquè tenim un dèficit de pagesos impressionant: som menys de l’1 % de la població. Em sembla perfecte que el relleu que no surt del camp vingui de la ciutat». Vanesa Freixa, que ha seguit aquesta qüestió durant molts anys des de l’Escola de Pastors, coincideix en la valoració: «És significatiu el nombre de persones que s’incorporen a treballar al camp, tant al sector agrícola com a la ramaderia i que ja s’estan transformant en projectes estables». Més enllà de les xifres, Freixa considera que és interessant analitzar el potencial transformador d’aquesta tendència: «Són projectes moltes vegades cooperatius, amb nous relats, orientats sobretot a produccions tradicionals actualment relegades a un segon pla. I són molt vàlids perquè treballen en tots els sentits des d’una perspectiva agroecològica; ho tenen claríssim i forma part del seu ADN, no només com una aposta política sinó també perquè és la manera com entenen que s’ha de fer aquesta feina».
La incorporació de nova pagesia posa clarament de manifest un dels reptes més importants en relació al món agrari: garantir l’accés a la terra a qui vulgui cultivar-la. Riera és clar al respecte: «En aquest país, la terra serveix per a especular i no pas per a treballar-la. La intervenció en el mercat de la terra és fonamental per a evitar l’especulació i perquè la terra no sigui un negoci sinó una eina de treball». «Des de l’esclat de la bombolla immobiliària», amplia Freixa, «moltes empreses i grans inversors compren terra com un bé refugi del seu capital o bé per a generar produccions de tipus intensiu. Això fa que es produeixi una competència molt gran en determinades zones de Catalunya, mentre que a l’altre costat dels Pirineus, per exemple, l’administració francesa assegura a través d’un banc de terres públic que la pagesia que s’incorpori o vulgui augmentar-ne la superfície, sempre disposi de terres, i blindi així aquest bé per a la producció alimentària».
L’accés a la terra és només un dels múltiples factors que dificulten el creixement d’experiències agroecològiques que, en definitiva, volen donar-hi la volta al sistema alimentari actual. Les subvencions al model agroindustrial, els privilegis normatius de les grans empreses agràries o la manca de compromís en la defensa de la sobirania alimentària en són altres exemples. Marta Rivera, investigadora en sistemes agroalimentaris, hi remarca: «Cal insistir que no és compatible, com creu l’administració, el suport a l’agroindústria i a la petita pagesia. Cal apostar per l’una o per l’altra». I afegeix que, com a moviment, «és el moment de reivindicar els valors de la sobirania alimentària a totes les institucions, des de les més locals a les globals, amb la participació ciutadana com a motor de les polítiques públiques». En la mateixa línia es manifesta Riera: «En el marc de la Política Agrària Comuna, caldria aprofitar la gran quantitat de recursos de la Unió Europea que tenim disponibles per a incentivar la proposta de la sobirania alimentària de manera prioritària. Si deixem en mans del mercat els productes de proximitat, de temporada, ecològics, biodinàmics..., no avançarem». Aclareix que no es tracta de crear estructures noves, sinó de reorientar les que ja tenim. «I no parlem únicament d’accés als béns comuns o altres mitjans productius», apunta Rivera, «parlem també dels recursos per a la recerca, que es poden orientar cap als transgènics o cap a l’agricultura ecològica». Cal tenir clar, doncs, quin és el model de pagesia que volem promoure, i quin és l’assessorament tècnic que aquesta pagesia necessita. Tot va lligat, com resumeix Riera: «La formació, el suport tècnic, els incentius, la recerca, l’accés als mitjans productius... són polítiques d’estructures. Són necessàries i són factibles; el que cal és la voluntat política per aplicar-les».
Però qui ha d’aplicar aquestes mesures? «No oblidem», comenta Freixa, «que en l’àmbit estatal, les competències en agricultura les tenim al Govern de la Generalitat. Cal destacar que es comença a fer bona feina des del Departament d’Agricultura, ara encapçalat per una dona que coneix molt bé el sector i amb qui, per tant, trobem que es pot treballar». En els últims anys, també hem vist com alguns governs municipals prenien consciència del seu paper en el sistema alimentari i de les possibilitats de posicionar-se a favor de la pagesia de casa nostra. Però tant en un cas com en l’altre, «que l’acció de les institucions públiques tingui o no transcendència a favor de la sobirania alimentària depèn també de la capacitat dels moviments socials de fer pressió en aquesta direcció». Com a responsable de la política alimentària de l’Ajuntament de Barcelona, Álvaro Porro ha tingut moltes ocasions per reflexionar sobre aquesta qüestió, entre d’altres, i considera que «el discurs de la sobirania alimentària ha tingut una influència limitada tant en l’articulació política institucional, sobretot als municipis del canvi, com sí que ho han fet la lluita per l’habitatge, les idees de participació i transparència o les propostes de l’economia social i solidària». Per quin motiu? Porro assenyala que el moviment agroecològic podria haver aprofitat més les onades com el 15-M, el mateix municipalisme del canvi o fins i tot l’independentisme, «espais que tenien la potencialitat de donar força als valors esmentats; en definitiva, li ha faltat tenir més vocació de majories i més vocació de canvis tangibles, de victòries i objectius assumibles».
Es tracta d’una situació paradoxal: mentre d’una banda constatem una manca d’incidència del moviment per la sobirania alimentària en els debats públics i l’acció política institucional; de l’altra, augmenta el nombre d’experiències que s’alineen amb les seves idees —com hem dit abans— i creix també la presència d’aquestes idees dins l’escala de valors de la societat. «L’assumpció dels valors de la sobirania alimentària per part de la societat és bastant potent», afirma Porro, i afegeix: «Aquesta condició no és suficient per a incidir en tots els aspectes del model agroalimentari que volem canviar, però sí que apunta a una tendència que és positiva; és un vent favorable per tot el que té a veure amb la sobirania alimentària». Aquesta tendència en l’àmbit discursiu es manifesta també a l’acadèmia. Rivera explica que en el camp de les ciències naturals continua havent-hi reticències pel fet que sigui una proposta política i, per tant, no abunden les cites explícites a la sobirania alimentària. Malgrat això, moltes de les idees que es desenvolupen als articles relacionats amb la sostenibilitat encaixen perfectament amb aquest paradigma. I continua: «En conjunt, les evidències que es recullen des de l’esfera científica avalen la importància de la sobirania alimentària i fan èmfasi en el fet que no es tracta d’una qüestió exclusiva de la pagesia, sinó que realment és fonamental per a la sostenibilitat i el futur del planeta».
Aquest context favorable, malgrat tot, té també una cara fosca. Una realitat cada vegada més evident és la cooptació del discurs que defensa els valors de la sobirania alimentària (pagesia, proximitat, sostenibilitat, qualitat...) per part d’actors econòmics de la distribució i el consum, com les grans superfícies, que realment treballen amb una lògica pròpia del model agroindustrial. «Hi ha una sèrie de valors que per raons històriques i de context han quallat bé, i això obliga a qualsevol que vulgui posicionar-se al mercat alimentari a intentar fer-se’ls seus», resumeix Porro. «El que és una mostra d’una certa victòria social i cultural és a la vegada una prova de la nostra fragilitat, perquè si se’n surten, recuperaran la centralitat discursiva sense generar realment cap canvi». Darrerament, la proposta del canvi d’escala, per a generar projectes que arribin a molta més gent, ha anat prenent força com una opció per reapropiar-se d’aquests significats. És una reflexió que remarca la necessitat de sortir de les zones de confort i dels projectes més puristes però a la vegada amb menys impacte per tal d’escalar, sobretot en el consum, i generar projectes que arribin a majories socials i que generin canvis quantitativament rellevants. Porro n’és un ferm defensor: «El consum cooperatiu inspirat en els food coops de Nova York o de París n’és un bon exemple, com ho és també la idea d’Unió de Pagesos de renovar el contracte entre el camp i la ciutat. Crec que és un discurs que hauríem d’adoptar i defensar amb força perquè forma part de les dinàmiques que poden aixecar canvis estructurals d’una certa escala».
D’una banda, el paper dels mitjans de comunicació en la construcció de sobirania alimentària i, der l’altra, la situació d’aquest paradigma en el moment actual i el nostre context són les dues qüestions que ens han generat més debat durant la preparació d’aquesta publicació i, per tant, les dues que hem volgut explorar amb més detall a partir de sis perspectives diferents.
Però, com dèiem al principi, esperem que el pròleg sigui només la primera de les reflexions que sorgeixin de l’anuari. Hem fet aquest esforç amb la convicció que la lluita per uns sistemes alimentaris justos i sostenibles requereix compromís i acció, però també pensament i diàleg. Amb aquest recull de fets i opinions volem ajudar a prendre el pols al passat recent i provocar reflexions de context, estratègiques, allunyades dels fets més immediats. Aquelles que acostumen a ser difícils de fer perquè no trobem quan o com fer-les. Amb tots els defectes que pugui tenir, si aquest anuari ajuda a generar-les, ens donarem plenament per satisfetes.
Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas
Amb agraïment a Laia Soldevila, Paula Duran,
Pep Riera, Vanesa Freixa, Marta Rivera i Álvaro Porro
El cicle anual ens fa passar per davant una munió d’elements i notícies, en tots els àmbits, que massa sovint arxivem de manera desordenada i sense tenir prou temps per digerir-les. A vegades ho fem per desinterès o descuit però moltes d’altres, simplement, perquè la quantitat d’informació que rebem cada dia és aclaparadora, impossible d’abastar.
Aquest anuari neix de la idea que, davant d’aquesta realitat, pot ser molt convenient aturar-se un cop l’any per prendre perspectiva, recordar tot el que ha passat i valorar els darrers avenços —i retrocessos— en la lluita per construir uns sistemes alimentaris més justos i sostenibles. Aquesta publicació, doncs, és un recull del que ha passat entre el gener de 2017 i l’agost de 2018 en relació a l’alimentació, l’agricultura i el món rural als Països Catalans. Vint mesos de successos resumits en un primer anuari amb la idea que a partir d’ara se’n publiqui un de nou cada dotze mesos, que cobreixi del setembre d’un any a l’agost del següent.
El document es divideix en tres parts. Els dos primers capítols presenten una llista de referències a notícies, articles d’opinió, documentals i altres recursos publicats durant aquest període d’un any i mig, un interval de temps prou extens per a fer convenient la selecció d’allò més rellevant i l’estructuració en blocs temàtics breument contextualitzats. El primer capítol relata la situació dels camperols i les camperoles a escala internacional, i pretén fer èmfasi en alguns dels successos que millor contextualitzen la lluita global per la sobirania alimentària. El segon capítol, que representa el gruix de l’anuari, recull els temes que més han marcat aquests vint mesos Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears —en alguns casos, de forma molt relacionada amb el context de la resta de l’Estat espanyol. El tercer i darrer capítol no presenta més referències, a diferència dels anteriors, sinó que aplega els relats d’institucions universitàries, organitzacions no governamentals, plataformes i associacions que treballen per transformar el sistema agroalimentari actual sota el paradigma de la sobirania alimentària. Una recopilació d’entitats que dona una visió rica i plural i que de cara a futures edicions de l’anuari esperem complementar tant amb les experiències que, per descuit, ens hàgim pogut deixar com amb les noves que hagin sorgit pel camí.
La selecció dels fets o recursos que presenta aquest anuari no pretén ser objectiva (ni, de fet, podria ser-ho). Com s’apunta ja al títol, es tracta d’una publicació feta amb les ulleres de la sobirania alimentària i, per tant, intenta prioritzar els temes que són més rellevants i els discursos que són més propers a aquest paradigma —els mateixos temes i discursos que, per això mateix, acostumen a tenir poca presència en els relats hegemònics sobre l’alimentació i el món rural. Amb tot, es tracta d’una selecció concreta amb la qual, fins i tot des dels col·lectius que treballen per la sobirania alimentària, pot no estar-s’hi d’acord. És per això que s’ha volgut comptar amb la visió directa de moltes d’aquestes entitats, per ser fidels a les seves reivindicacions i maneres de veure i analitzar el nostre entorn. Es tracta d’un primer anuari, obert a tota mena de suggeriments de cara a edicions següents que hauran de resoldre algunes mancances importants ja detectades, com el poc equilibri de continguts entre els territoris representats, la nul·la cobertura de la Catalunya Nord o els territoris de la Franja, o l’omissió d’alguns mitjans de comunicació que de ben segur haurien enriquit la publicació.
En molts sentits, aquest anuari és el resultat d’un esforç compartit: per una banda, amb els col·lectius ja esmentats, que són punta de llança en la defensa de la petita pagesia i del dret a l’alimentació; i per una altra, amb els i les periodistes que fan possible que estiguem informades de què passa al nostre entorn. En la selecció de notícies s’ha prioritzat la llengua vehicular (català, castellà i anglès, en aquest ordre) i, sobretot, la qualitat periodística: uns criteris que ens han portat de forma majoritària a mitjans independents, alternatius i transformadors. Aquest és el model de periodisme –crític, rigorós, comprensible, compromès– que considerem imprescindible valorar i fer créixer si volem continuar fent aquest exercici anual de reflexió sobre la situació de la sobirania alimentària als Països Catalans.
Al llarg dels darrers anys, la lluita pel reconeixement dels drets dels camperols i les camperoles ha ocupat un paper central en el si del moviment internacional per la sobirania alimentària. Un procés que té el seu punt de partida el 2008 a Maputo amb la celebració de la V Conferència Internacional de La Vía Campesina, el moviment camperol internacional, i l’adopció d’una Carta dels Drets de les Camperoles i els Camperols. Inspirada pels camins recorreguts anteriorment pels pobles indígenes i les organitzacions de treballadores, la proposta entra el 2012 al Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides. S’inicia llavors el llarg procés de debat i negociació de la Declaració pels drets dels camperols, camperoles i altres persones que treballen en zones rurals (1), que ha acabat sent adoptada per l’ONU el setembre del 2018, ja fora de l’àmbit d’aquest anuari.
L’èxit d’aquest procés es deu en bona part a la lluita de les organitzacions que defensen les petites agricultores, visibilitzant les situacions i patrons de discriminació sistemàtica que fan que el col·lectiu més gran del món sigui el que pateix més fam i pobresa (2) o refermant la proposta de la sobirania alimentària com a alternativa al model de producció agroindustrial i com a solució a les múltiples crisis a què s’enfronta la humanitat (3).
Paral·lelament, el juliol de 2017 té lloc a Derio, al País Basc, la VII Conferència Internacional de La Vía Campesina (4), una trobada per seguir trenant les estratègies que assentaran els valors i la dignitat de la pagesia a escala internacional. El manifest de la conferència, «Alimentem els nostres pobles i construim moviment per a canviar el món» (5), resumeix un discurs que no passa per alt la lluita feminista. La mateixa trobada acull la V Assemblea de Dones de La Vía Campesina, en el marc de la qual s’assumeix el compromís de paritat, sobretot en els espais de lideratge del moviment (6) i s’articula el concepte de feminisme camperol i popular (7). Són respostes a les moltes ocasions en què les dones camperoles han reivindicat els seus drets davant d’un sistema que les tracta de forma desigual i que les oprimeix des de mil perspectives (8); però elles no callen davant d’un model que les esclafa encara que s’hi hagin de jugar la vida (9). L’informe elaborat per la Comissió Interamericana dels Drets Humans sobre els drets de les dones indígenes a Amèrica és un exemple de la complexitat d’una qüestió que cal abordar des d’una perspectiva holística, de gènere i intercultural (10).
La lluita pel reconeixement dels drets camperols, tot i ser impulsada pel moviment social més important del món, compta encara amb una presència molt limitada als mitjans de comunicació. És per això que no hem volgut tancar aquest bloc introductori sense incloure-hi dues entrevistes farcides de reflexions interessants: amb un dels pilars en la construcció del moviment per la sobirania alimentària, Paul Nicholson (11) i amb Vandana Shiva, referència en la denúncia de les pràctiques de l’agroindústria (12).
Camperols i camperoles de tot el món pateixen cada dia la vulneració dels seus drets per part del sistema alimentari corporatiu. Exemples d’aquesta opressió es poden trobar en múltiples formes: des de tractats transnacionals fins a la persecució i criminalització de la pagesia.
Malgrat els esforços del moviment per la sobirania alimentària i les evidències que l’agricultura camperola és més adequada per alimentar i tenir cura del planeta (1), l’agroindústria continua creixent gràcies a la via lliure que hi confereixen els tractats internacionals. És més, recentment no s’acontenta a controlar les terres, les llavors i altres factors productius, sinó que també colla cada vegada més camperoles i camperols en una mena d’acaparament de persones a través d’un sistema de producció de pseudoesclavatge (2).
Durant el darrer any i mig, un dels emblemes d’aquesta lluita entre l’agroindústria i la petita agricultura, Monsanto, ha sigut notícia per via doble: d’una banda, per la fusió amb la multinacional farmacèutica Bayer (3), que dibuixa un escenari de monopoli creixent (4); de l’altra, més positiva, per la sentència sense precedents en relació a un jardiner (5) a qui el nou gegant Bayer-Monsanto haurà d’indemnitzar pel fet de patir un càncer terminal que és fruit de l’exposició al glifosat, la substància que conté Roundup, el famós herbicida de la multinacional.
Encara que a escala internacional s’hagi avançat en el reconeixement dels drets camperols, els governs continuen buscant el seu guany i en l’àmbit legal, el moviment per la sobirania alimentària perd el combat amb els tractats de lliure comerç (6), especialment amb el CETA (7) i les regulacions sobre el glifosat (8). Cada tractat d’aquest estil que s’aprova allunya cada cop més la pagesia del control dels seus recursos, i tendeix a un increment de les seues reivindicacions i a la repressió consegüent.
La terra i les llavors han estat i són fonts de conflicte entre la pagesia i l’agroindústria i, consegüentment, són també vulneracions massives de drets humans. L’accés i control d’aquests recursos té importància no només com a mitjans de producció i de subsistència, sinó també pel seu valor cultural i identitari.
Per una banda, l’acaparament de terres per part de grans capitals és una de les grans tragèdies de les darreres dècades en relació al món rural d’arreu del món. N’és un cas emblemàtic l’ocupació de terres per part de l’estat d’Israel a la vall del Jordà (1), que constitueix una forma més d’opressió del poble palestí. En clau més positiva, l’any 2017 s’ha celebrat la retirada d’Etiòpia de Karaturi Global Ltd (2), una empresa índia que ha sigut emblema de la nova onada d’apropiacions de terres d’agricultors africans després de la crisi alimentària i financera global de principis de segle. Però la lluita per la terra també té lloc en territoris més propers; ho mostren, per exemple, les lluites de les treballadores agràries andaluses a través d’ocupacions de terres propietat de grans terratinents (3). Unes lluites que, massa sovint, tenen conseqüències en forma de repressió, com exemplifica la condemna a presó d’Andrés Bódalo, sindicalista del SOC-SAT (4), per la defensa d’unes condicions de treball dignes per a les persones sense terra d’Andalusia.
L’altra gran lluita pels béns comuns en l’àmbit agrícola és contra l’espoli de les llavors i de la biodiversitat cultivada, un patrimoni col·lectiu mantingut arreu del món durant segles. La defensa de les llavors, on són referents les comunitats indígenes de l’Amèrica Llatina (5), és tanmateix una necessitat que continua ressonant amb força al nostre entorn europeu (6) i que beu d’un discurs global: no són propietat corporativa, sinó un bé comú (7). En aquest sentit, la utilització d’organismes modificats genèticament o transgènics ha complert recentment 20 anys al sud de l’Amèrica Llatina (8), una de les regions on se’n produeixen més i amb major extensió de monocultius. La batalla per les llavors és també una batalla discursiva, com demostra el fet que a la vegada que la Unió Europea emetia una resolució altament rellevant sobre què s’ha de considerar com a aliments transgènics (9), després de 10 anys de conflicte entre ecologistes i el lobby biotecnològic, l’agroindústria ja s’afanya a apropiar-se de noves nomenclatures, com la de l’agricultura climàticament intel·ligent (10), per a camuflar les seves pràctiques com a sostenibles.
Milers de camperols i camperoles moren cada any lluitant pels seus drets, i aquest darrer període no n’ha estat una excepció. Una investigació pionera fruit de la col·laboració entre activistes i periodistes ha permès comptabilitzar el nombre global de persones assassinades per la defensa dels seus territoris (1). Les dades són esfereïdores: entre principis del 2017 i mitjans del 2018 fins a 273 persones van perdre la vida (2), unes morts vinculades majoritàriament a l’agroindústria en països com el Brasil, la República Democràtica del Congo, les Filipines o Hondures. La lluita per la terra i la lluita per la vida (3) són, en els pitjors dels casos, la mateixa.
Les conseqüències de l’agroindústria, la mineria (4) i la construcció de grans infraestructures per l’obtenció d’energia són els principals motius pels quals les indígenes combaten el sistema que els amenaça. Per altra banda, les multinacionals i els governs d’aquests estats oculten els assassinats dels quals són responsables i se’n renten les mans al·legant altres motius amb objectius clarament econòmics i polítics. En molts casos no són investigats, com es fa evident en el trist exemple de Guatemala (5, 6). Amb l’auge de la dreta i la intrusió de governs neoliberals en molts països de tradició camperola, no serà d’estranyar que s’accentuï la criminalització i la persecució que pateixen. Durant el darrer any i mig, la reforma agrària també ha causat un nombre abismal de morts de líders socials i camperols al Brasil (7). Entre els factors que expliquen l’augment de la violència cal comptar-hi la impunitat vinculada als conflictes al camp, el desmantellament dels òrgans públics i l’absència de polítiques dirigides a la democratització de la terra (8).
Però un dels casos recents amb més repercussió internacional ha estat el de Berta Càceres, indígena hondurenca assassinada el març del 2016 mentre lluitava per aturar l’aixecament d’una presa hidroelèctrica i en defensa de la seguretat alimentària i la identitat cultural del poble lenca. Malgrat els anys que han passat, la ferida continua oberta i ha esdevingut un símbol de la lluita per la vida (9), tal com demostren les nombroses mobilitzacions arran d’aquest succés (10).
La proposta de la sobirania alimentària és present arreu del planeta i els Països Catalans no en són pas l’excepció. La seva definició forma part d’un procés col·lectiu, en permanent construcció, que incorpora noves perspectives per donar resposta a l’avenç del moviment que lluita per promoure sistemes alimentaris locals més justos i sostenibles.
L’any 2018 ha comptat amb la publicació de l’informe «Arran de Terra II. Indicadors de Sobirania Alimentària a Catalunya» (1), un recull actualitzat i contextualitzat de dades sobre la situació del sistema alimentari català on s’apunta una doble tendència: per una banda, l’aprofundiment de la industrialització i la globalització del sistema alimentari; per l’altra, la creixent repercussió de les propostes de l’agroecologia i la sobirania alimentària. Més enllà de les dades, durant el darrer any han aparegut reflexions molt interessants sobre quins passos concrets caldria fer perquè Catalunya tingui més sobirania alimentària (2). Com cal esperar, la recepta no és màgica i conté múltiples dimensions (salut, producció i autosuficiència, recursos naturals, models econòmics, règims de propietat...), totes prou complexes. En aquest context, hem volgut destacar-ne algunes línies concretes, com la necessitat de defensar el sòl agrari (3), la conveniència de garantir l’accés a la terra i el relleu generacional de la pagesia (4) o les oportunitats per fer valdre la biodiversitat cultivada i les llavors tradicionals (5).
En l’àmbit de l’imaginari col·lectiu, és prioritari desmitificar el món rural i retornar a la pagesia la dignitat i el reconeixement que els pertoquen. En aquest sentit són rellevants la consolidació d’iniciatives com Benvinguts a Pagès (6), promoguda per la Generalitat de Catalunya, o l’estrena del programa de divulgació cultural Bambant per casa (7), que evidencia la sensibilitat pel món rural d’À Punt, el nou espai públic de comunicació al País Valencià.
Arreu del territori, la punta de llança de la lluita per la sobirania alimentària continuen sent les organitzacions i els col·lectius que fan front a un model alimentari que ofega tant productores com consumidores i que, sobretot, impulsa alternatives transformadores que són llavors d’esperança. N’és una referència el camí fet durant més de vuit anys per la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià (8), un moviment aglutinador d’entitats i experiències del territori que ha sabut generar una àmplia mobilització social a partir de la conformació d’una estratègia col·lectiva. La creació de xarxes d’articulació en el si del moviment es consolida també a escala estatal, com evidencia la celebració el 2017 del XI Foro de Plataforma Rural (9), el III Encuentro Estatal de la Red Intervegas (10) o el VII Congreso Internacional de Agroecología (11) l’any 2018. Més enllà de potenciar aquestes xarxes, resta el repte d’enfortir col·laboracions amb altres lluites, com la del moviment de transició (12), que comparteixen les propostes de l’agroecologia i la sobirania alimentària.
Qui pensa que la pagesia no té res a dir sobre les decisions que es prenen des de l’administració en relació amb el sistema agroalimentari s’equivoca. És de sentit comú que el sector primari no viu aïllat de la societat i n’ha de prendre part. Al llarg d’aquest any i mig, s’han succeït arreu dels Països Catalans un seguit de mobilitzacions de persones i col·lectius vinculats al món agrari amb l’objectiu de reivindicar i reclamar, entre altres coses, la dignificació de la seva tasca.
A principis de 2017, la Marxa Pagesa va mobilitzar un nombre important de pagesos catalans fins a Barcelona (1) en defensa de la ’dignitat’ de la pagesia i reclamant mesures polítiques concretes (2), un fet que s’emmarca en una història de mobilitzacions pageses a Catalunya (3).
La resposta de la Generalitat va ser l’anunci de creació d’un Pacte Nacional Agrari / de Política Alimentària (4, 5), que tanmateix al cap d’un any no ha arribat encara enlloc ni ha solucionat els problemes que van motivar la Marxa Pagesa i que encara cal revertir (6).
En aquest període també hi ha hagut marxes pageses per la qüestió nacional (7), que han posat sobre la taula de nou la relació entre el món rural i una hipotètica Catalunya independent (8). La pagesia catalana s’ha posicionat clarament a favor del dret a decidir (9, 10), cosa que de retruc ha estimulat el ’debat’ entre Tabàrnia i Tractòria, un exemple més de la discriminació que té el món rural en una part de l’imaginari col·lectiu del país (11, 12).
Però més enllà de Catalunya també hi ha hagut mobilitzacions conflictives a les Illes Balears, on la nova Llei agrària aprovada (13) ha generat reaccions contràries d’una part de la pagesia (14), alhora que el suport per part d’una altra (15). En aquest mateix territori, part de la pagesia s’ha manifestat també conjuntament amb el sector de la caça (16), com al País Valencià (17), on també hi ha hagut veus contràries per part del món rural (18). Tot plegat evidencia que una part del món agrari no defensa sempre la visió de la sobirania alimentària.
I també en aquests territoris, l’arribada de la Xylella va generar una forta preocupació entre agricultors (i la resta de la societat) tant a les Illes Balears (19) com a la resta de l’Estat (20). A més d’un any de la seva detecció, la diferent forma com s’ha tractat entre Mallorca i València ha generat un fort debat, sobretot en aquest segon lloc, on la denúncia principal ha sigut vers la ’prepotència’ i manca de consens amb què s’ha gestionat el conflicte (21, 22).
L’efervescència dels valors de la sobirania alimentària i la tinença de competències per generar certs canvis en el sistema agroalimentari ha fet que els governs, sobretot municipals, comencin a moure fitxa en aquest sentit.
A principis de 2017, el lema del X Foro de Plataforma Rural, «Municipalismo transformador para un Mundo Rural Vivo» (1), ja ho anunciava. El cicle polític dels municipis del canvi, arreu de l’estat, ha portat endavant experiències interessants (2, 3) que beuen de la Carta de Saragossa (2014) i el Pacte de Milà (2015), entre d’altres.
València ha sigut un dels escenaris polítics més rellevants en aquest àmbit. El fet que la FAO li donés la Capitalitat de l’Alimentació Sostenible (4) ha propiciat que se celebressin dos esdeveniments clau: d’una banda, la cimera d’alcaldes del Pacte de Milà, i de l’altra, la primera assemblea de la Red de Ciudades por la Agroecología (5), una plataforma estatal amb una forta participació de municipis dels Països Catalans (El Prat de Llobregat, Godella, Barcelona, Granollers, Lleida, Manresa, Meliana, Navàs, Palma i València) que s’ha consolidat i s'ha constituït formalment l’any 2018. Així doncs, València enguany ha aplegat una activitat frenètica en relació amb la sobirania alimentària (6). No és casual que aquests esdeveniments hagin tingut lloc a València, ja que la Regidoria d’Agricultura, Horta i Pobles de València ha convertit l’Ajuntament en un dels més importants en polítiques alimentàries de l’Estat, amb l’impuls de la tira de comptar (7), l’empenta d’una campanya comunicativa forta en defensa de la pagesia (8), la posada en marxa del consell alimentari, la discussió d’una estratègia alimentària València 2025, l’engegada del banc de terres municipal, etc. (9). Malgrat la valoració positiva d’aquestes iniciatives, des de la perspectiva de la dinamització agroecològica també caldria abordar altres aspectes com la creació d’obradors compartits (10).
A Catalunya també hi ha hagut experiències en aquest àmbit: l’Ajuntament de Barcelona amb l’Estratègia d’Impuls de la Política Alimentària 2016-2019 (11) ha donat peu a processos (encara no conclosos) per a reactivar els mercats de pagès i afavorir la logística de proximitat, o iniciatives com la Carta Alimentària Metropolitana (12). Altres exemples serien el procés de transició de Collserola amb el suport dels Ajuntaments de Barcelona i de Sant Cugat i el Parc Natural (13), o en municipis més petits com Navàs (14).
Un dels reptes pendents serà veure com les polítiques d’àmbit local s’articulen amb mesures similars però d’àmbit autonòmic o estatal. Si bé no hi ha moltes experiències en aquest sentit, la feina del Govern de les Illes Balears en relació a la preservació i catalogació de la biodiversitat cultivada (15, 16), que és una reclamació d’entitats i municipis a altres territoris, mostra que hi ha camp per establir sinergies entre els dos àmbits de governança.
El paradigma de la sobirania alimentària implica reconèixer i garantir el dret universal a una alimentació saludable. En el context actual, les grans potències mundials, agafades de la mà de les multinacionals, no contemplen aquest escenari, sinó que vetllen per engrandir el seu capital a costa de la salut i les condicions de vida denigrants de part de la seva població, sovint camperoles. En clau nacional, es tradueix en una situació crítica en la qual es plantegen alternatives per satisfer aquesta necessitat, algunes més controvertides que d’altres.
De fet, les últimes dades diuen que la fam és un problema global que va de mal en pitjor (1), i a Catalunya també té efectes importants. Continua el debat sobre si el que es fa és útil o no, com el Banc dels Aliments (2) o la iniciativa que s’impulsa des d’allà, el Gran Recapte (3), i sobre allò que no es fa però s’hauria de fer, com reforçar els serveis de menjadors escolars (4).
No obstant això, hi ha una fam menys coneguda, la fam oculta, amb efectes igualment devastadors (5), que és una evidència més de la manca de sobirania alimentària de Catalunya (6).
Hi influeixen molts factors, però entre ells destaca el paper de les males pràctiques de les empreses que gestionen menjadors col·lectius, tant des d’un punt de vista de drets laborals (7) com de la qualitat que ofereixen i l’ètica que mostren (8). Això ens permet imaginar alternatives a aquestes empreses (9).
De fet, cada vegada tenim informació més bona sobre com millorar les dietes col·lectives, sobretot als menjadors escolars, tant des d’una perspectiva tècnica (10) com educativa o didàctica (11).
Durant aquest any i mig hem vist com fructificaven experiències molt inspiradores en aquest sentit, tant des d’un àmbit normatiu (12) com des de projectes impulsats pels moviments socials (13) i des de la consolidació de petits projectes de restauració col·lectiva independent (14).
I més enllà dels menjadors col·lectius, veiem com també es trasllada el debat sobre la qualitat de la nostra alimentació al món de la restauració i l’hostaleria, on mentre els defensors del model clàssic continuen vinculant-se exclusivament al turisme (15), comença a aparèixer una oposició en forma de restauració sostenible, com exemplifica la XAREC (16), en procés de refundació per a fer front a aquests nous reptes o experiències concretes ja en marxa (17).
Una característica bàsica de la feina al camp és l’estret vincle que manté amb el territori, la qual cosa significa que qualsevol canvi en l’entorn implica una afectació en el sector. En aquest apartat, s’hi recull informació sobre com l’agricultura i la pagesia poden patir dificultats a l’hora de tirar endavant els projectes, llocs de treball i collites en funció de determinats impactes ambientals, majoritàriament d’origen antropològic.
S’hi fa un repàs dels efectes del canvi climàtic a escala nacional tot i ser un fenomen global. L’augment de temperatura, l’escassetat d’aigua, la desaparició de l’estacionalitat, l’increment de la freqüència de fenòmens extrems... són alguns dels impactes locals que es preveuen per a les dècades vinents i que afectaran seriosament l’agricultura, i en conseqüència, el sistema agroalimentari dels Països Catalans. En aquest sentit, s’ha publicat i presentat el Tercer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya (1), que descriu des d’un vessant científic els efectes en els diferents espais i quines són les mesures aplicables per a reduir-los i planteja escenaris de futur importants (2, 3). De fet, molts d’aquests efectes ja es poden observar en l’agricultura (4) i, juntament amb els pesticides, en la biodiversitat (5).
En relació amb els pesticides, s’han desenvolupat importants avenços amb el cas del glifosat, com és la prohibició de l’ús d’aquest producte químic en molts ajuntaments de Catalunya (6), ja que suposa un problema de contaminació i incidència negativa en la salut humana, entre d’altres.
La salut humana també és l’objecte de la campanya de nitrats a les fonts d’Osona i del Lluçanès que impulsa anualment el Grup en Defensa del Ter (7), que posa en evidència el problema dels purins lligat a l’agroindústria (8) tal com s’ha mapejat a la Fira de les Merdes de Catalunya (9). No obstant això, a escala dels Països Catalans, s’hi destaca que l’agricultura és rellevant en molts dels conflictes territorials (10).
Milers d’hectàrees d’horta a València corren perill arran de l’ampliació d’autovies, coincidint amb una de les àrees més productives del territori. Les famílies que hi treballen la terra fan mans i mànigues perquè se les escolti des del Govern central (11); una de les estratègies de lluita que han impulsat durant aquest últim període són les intervencions artístiques (12, 13) en murs i parets per reivindicar la protecció d’aquesta zona tan important per a la sobirania alimentària del territori.
Catalunya —i en general, els Països Catalans— sempre ha estat terra d’acollida, i és que durant les últimes dècades, i malgrat les crisis, no ha tancat les fronteres, almenys no les físiques, perquè qui arrisca la vida per arribar a les costes europees cercant una feina més digna, no sempre té la sort de trobar-la.
Les males praxis laborals de la indústria agroalimentària s’han fet visibles durant el darrer any i mig, sobretot, a la indústria càrnia. Després de molts anys de denúncia, han pres rellevància i atenció pública els conflictes a empreses com Esfosa (1) o Le Porc Gourmet (2), fet que, vinculat a la mobilització de plataformes com Càrnies en Lluita i els sindicats COS i CGT, ha tret a la llum el problema de les falses cooperatives (3), que vulneren la Llei de cooperatives de Catalunya. Tot plegat ha desencadenat petites victòries significatives (4) mentre que, en d’altres, s’han firmat acords que auguren que la vulneració dels drets laborals no ha pas acabat (5).
Aquesta agroindústria en gran mesura ocupa persones migrants, un fet que es fa clarament visible amb la campanya de la fruita a les terres de Ponent (6), on pateixen males condicions de vida com a conseqüència de la llei d’estrangeria i un model agrari intensiu i insostenible (7). Precisament, per a visibilitzar i revertir aquesta situació ha sorgit enguany la campanya «Fruita amb Justícia Social» (8, 9), impulsada per la Crida per Lleida – CUP i amb el suport d’una vintena de col·lectius. Més enllà de Lleida, cal entendre que aquesta situació estacional respon a una dinàmica de migració a través dels Països Catalans i més enllà (10), la qual, al seu torn, és conseqüència de l’evolució del sistema agroalimentari al Mediterrani (11). Malgrat tot, tal com indica la FAO, l’agricultura i el desenvolupament rural han de representar un paper essencial en la resposta als moviments migratoris, i és per això que moltes entitats i organitzacions del País Valencià han engegat motors per teixir vincles entre aquests dos sectors des d’una perspectiva agroecològica (12).
Tot i que pot semblar molt diferent, el món rural és igualment font i origen de migracions. La tendència crítica de despoblament és una realitat tant al conjunt de l’Estat (13) com arreu dels Països Catalans, on les úniques comarques que guanyen població són les costaneres (14). Per abordar aquesta situació, cal aprendre de les experiències ja existents contra el despoblament (15), desenvolupar polítiques per a potenciar l’ocupació agrícola a les zones rurals (16), aprofitar la incorporació de noves persones al món rural (17) i tornar a donar valor a allò que no és urbà en l’imaginari col·lectiu (18).
Històricament, la figura de la dona ha estat invisibilitzada i infravalorada per partida doble, com a dona i com a camperola. Massa sovint s’ha dedicat exclusivament al treball de cures —reproductiu no remunerat—, sobretot arran de la mecanització del camp. Però actualment són moltes les que es llencen de cap a combatre aquests ingenus estereotips i tradicions. La gran majoria, joves, mares, neorurals, responsables de ramats, granges i camps de cultiu, sòcies de cooperatives de treball, formadores... tornen a habitar les muntanyes per a transformar el territori.
Durant aquests últims anys, s’han publicat diverses investigacions que posen èmfasi en la presència de les dones en el sector agrari i la seva incidència en l’economia rural des d’una perspectiva feminista. El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació del govern català està duent a terme el Programa de dones del món rural i marítim de Catalunya 2016-2020 (1) i des del País Valencià, el col·lectiu Perifèries ha dut a terme durant el 2017 un estudi que analitza i dona veu a les vivències de les dones del món rural (2, 3) a través d’entrevistes. Ambdues publicacions destaquen una tendència a l’alça de dones que encapçalen nous projectes emprenedors al camp (4), malgrat les dificultats que això representi.
De fet, força mitjans recullen l’experiència de moltes d’aquestes persones invisibilitzades (5, 6) en un sector massa masculinitzat (7), com és el cas de camperoles i treballadores de cooperatives agràries amb condicions precàries (8) que no poden arriscar-se a perdre el seu lloc de feina per a reivindicar els seus drets com a dones. El 8 de març del 2018 també es publica un vídeo que posa de manifest la necessitat de trencar amb els estereotips de la dona al món rural (9).
La lluita no s'atura amb la reivindicació de la dona com a figura rellevant en el món rural, sinó que, com a part activa del sector, pren partit en altres lluites transversals com és el ja esmentat combat contra la destrucció de l’horta valenciana. Ho expliquen les qui treballen la terra des de ben joves, com a espigoladores al documental Entre el dia i la nit no hi ha paret (10, 11).
Caminant pels carrers i les botigues de qualsevol ciutat, hi podem observar una clara proliferació de seccions ’bio’ a la gran distribució i l’aparició de noves botigues que es denominen ’eco’ (1) i que són l’expressió més visible d’una tendència global: la captació de la producció ecològica per part de l’agroindústria (2). L’apropiació d’allò ecològic podria arribar a «democratitzar» el producte, però alhora, no valora la tasca de la pagesia, que continua patint les conseqüències de vendre un producte per sota del preu de cost.
A la vegada, durant el 2017 ha esclatat el debat sobre El Rusc Que Diu Sí!, una iniciativa multinacional que replica el funcionament dels grups de consum des d’una òptica empresarial (3) i que ha generat opinions tant favorables (4) com contràries (5) en els espais de consum alternatiu i que es contraposa amb l’estratègia històricament vinculada al consum agroecològic (6). Si bé els grups de consum en mantenen l'essència i els beneficis (7), es troben en una aparent situació d’estancament que ha generat reflexions sobre l’escalabilitat o l’augment d’escala del consum conscient (8, 9).
D’entre les respostes que han aparegut, la que ha tingut un impacte més gran ha sigut, sens dubte, la dels supermercats cooperatius (10). Aquest model de consum ha generat il·lusions i desconfiances en el si del moviment agroecològic (11, 12), però la posada en marxa d’experiències d’aquest tipus com la de «Som Alimentació», a València (13), evidencia que han vingut per a quedar-s’hi. De fet, la projecció del documental Food Coop, que mostra el model de Park Slope Food Coop, a Nova York, ha generat un interès molt gran entre sectors urbans que no provenen necessàriament del moviment agroecològic, i com a conseqüència es troben en marxa ja un bon nombre de projectes arreu de l’Estat (14) que donaran fruit durant els pròxims mesos o anys.
La perspectiva de la societat respecte a l’alimentació va lligada molt sovint als problemes de salut que se’n deriven del consum, sense anar més enllà ni analitzar-ne l’arrel. És una tendència que es pot observar en xafardejar els temes que cobreixen la gran majoria dels mitjans de comunicació.
Per exemple, a principis de 2017, va sorgir una gran preocupació sobre els efectes del sucre en la salut (1) derivada de campanyes de visibilització sobre la quantitat de sucre en els aliments (2) i de sensibilització per exigir-ne el control (3).
En les mateixes dates, un altre reportatge d’investigació sobre l’oli de palma (4) va ser un dels elements que va ajudar a posar aquest producte sobre la taula (5). L’oli de palma va generar un fort debat social (6) i va acabar, sigui bo o dolent, amb respostes per part de l’agroindústria (7).
Un cas una mica diferent va ser el del panga, precisament la decisió de Carrefour (8) de prohibir aquest peix va encendre un debat important al seu voltant (9). Com en altres exemples, la polèmica ha acabat sent útil des d’una perspectiva de sobirania alimentària en la mesura que ha ajudat a donar veu a reflexions sobre models de pesca i consum de peix sostenibles (10).
Un dels últims casos apareguts el darrer any ha estat el de la llet crua, motivat pel Decret de la Generalitat de Catalunya que en regula (i recupera) la venda (11). Aquesta mesura ha generat visions contràries tant per raons higiènico-sanitàries (12) com suposadament classistes (13). De nou, la visió de la sobirania alimentària n’enriqueix la reflexió (14).
Però el tema estrella i més recurrent ha estat segurament el de la carn. A la consolidació de les opcions vegetarianes (15) i, més recentment, veganes (16), s’hi ha sumat enguany l’emissió d’un reportatge de televisió de gran repercussió mediàtica, que ha generat molta indignació sobretot entre els sectors animalistes (17). Davant d’aquest fet, cal tenir en compte les nefastes condicions del model de ramaderia agroindustrial a tot l’Estat espanyol (18) i molt especialment a Catalunya (19), però també l’existència i els beneficis d’un altre model de producció càrnia, el de la ramaderia extensiva (20).
Totes aquestes polèmiques s’emmarquen en uns hàbits de consum alimentari canviants (21) que, al seu torn, responen a canvis sociològics més profunds (22). L’agroindústria incideix en aquests hàbits de compra i consum (23) a vegades de forma molt descarada i d’altres més subtilment, com ocorre amb l’etiquetatge dels productes (24), la creació de productes específics per als infants (25), la moda dels shows culinaris (26) o la ingerència en la docència i la recerca a través de les càtedres universitàries (27). La recepta de la sobirania alimentària és clara: visió crítica davant les ’modes’ alimentàries (28) i reflexió profunda sobre els hàbits socials i de compra (29).
Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018
Novembre 2018
Coordinació i edició: Revista SABC
Text i selecció de continguts: Joaquim Muntané i Puig, Erik Hobbelink Borrull i Paula Llaurador Coll
Il·lustracions: Patricia Bolinches
Correcció i maquetació: ECM
Impressió: Gràfiques Vilanova
Continguts web: creagia
Amb el suport de:
Aquesta obra està sota una llicència Internacional Reconeixement-CompartirIgual 4.0 de Creative Commons (CC BY-SA 4.0).
Sou lliures de compartir i adaptar-ne els continguts sempre que sigui reconeixent l'autoria original i utilitzant la mateixa llicència.
https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/deed.ca
1 d’abril del 2017
Opinió
agost del 2017
Document
febrer de 2018
Document
20 de juliol de 2017
Opinió
24 de juliol de 2017
Document
1 d’agost del 2017
Opinió
13 de març de 2018
Opinió
2 de novembre del 2017
Premsa
22 d’agost del 2017
Opinió
abril de 2017
Document
15 de febrer del 2018
Opinió
20 de febrer del 2018
Opinió
2017
Document
4 de febrer del 2017
Opinió
9 de juny del 2018
Premsa
17 de gener del 2017
Premsa
11 d’agost del 2018
Premsa
5 d’octubre del 2017
Opinió
7 de novembre del 2017
Opinió
1 de desembre del 2017
Opinió
30 de maig del 2018
Premsa
22 de setembre del 2017
Opinió
15 de setembre del 2017
Premsa
15 d’agost del 2017
Opinió
17 d’agost del 2018
Opinió
17 d’octubre del 2017
Opinió
juliol de 2017
Multimèdia
17 de maig de 2017
Opinió
25 de juliol de 2018
Premsa
19 de gener de 2018
Premsa
2 de març del 2018
Premsa
17 de juliol del 2018
Premsa
29 de març del 2018
Document
Estiu 2018
Opinió
3 d’agost del 2018
Opinió
19 d’agost del 2018
Premsa
28 de març del 2017
Opinió
2 d’abril del 2018
Premsa
17 de juliol del 2017
Premsa
16 de novembre del 2017
Opinió
març de 2018
Document
22 de juliol del 2018
Opinió
4 de febrer de 2018
Opinió
22 d'agost de 2017
Opinió
6 d'octubre de 2017
Premsa
10 de juny del 2018
Premsa
Jordi Marín / El Temps
Opinió
16 de maig de 2018
Premsa
març de 2017
Document
octubre de 2017
Document
juny de 2018
Document
31 d'octubre de 2017
Premsa
29 de gener de 2017
Premsa
28 de gener del 2017
Document
4 de febrer del 2018
Opinió
12 de juliol del 2018
Opinió
29 d'agost del 2017
Premsa
14 de febrer de 2018
Opinió
29 de setembre del 2017
Premsa
17 de setembre de 2017
Premsa
21 de setembre del 2017
Document
13 d'octubre de 2017
Opinió
27 d'agost de 2018
Opinió
24 de juny de 2018
Opinió
2 de juny del 2018
Premsa
1 d'agost de 2018
Premsa
10 d'agost de 2018
Premsa
30 de setembre del 2017
Premsa
23 de maig de 2018
Premsa
26 de maig de 2018
Opinió
10 de març de 2017
Premsa
21 de febrer de 2017
Premsa
23 de gener de 2018
Premsa
18 de juny de 2018
Premsa
5 de març de 2017
Document
24 de enero de 2018
Opinió
març de 2018
Document
20 de julio de 2017
Premsa
4 de setembre de 2017
Opinió
13 de novembre de 2017
Opinió
juliol de 2018
Opinió
Multimèdia
23 d'abril de 2018
Premsa
12 de desembre de 2017
Opinió
abril 2017
Document
16 d'abril de 2018
Opinió
16 de febrer de 2018
Opinió
30 de març de 2017
Premsa
22 de novembre de 2017
Premsa
Document
15 de setembre del 2017
Premsa
16 de maig de 2018
Opinió
27 de novembre de 2017
Opinió
26 d'abril de 2017
Premsa
maig de 2017
Document
28 de maig de 2017
Opinió
4 de juny de 2018
Premsa
13 de febrer de 2017
Opinió
12 de juny de 2018
Opinió
2017
Document
2017
Document
9 d'agost de 2017
Premsa
desembre de 2017
Document
5 de febrer de 2017
Premsa
3 de juliol de 2018
Premsa
18 de juliol de 2018
Premsa
tardor de 2017
Opinió
2017
Document
5 de juny del 2017
Opinió
5 de juliol de 2018
Opinió
3 de gener de 2018
Premsa
7 de març de 2018
Premsa
11 d'agost de 2018
Premsa
22 de març de 2017
Document
16 de novembre de 2017
Premsa
15 de setembre de 2017
Premsa
22 de febrer de 2017
Premsa
13 de novembre de 2018
Premsa
12 de març de 2018
Premsa
2017
Multimèdia
16 d'octubre de 2017
Premsa
1 de març de 2018
Premsa
18 de març de 2018
Opinió
7 de juliol de 2018
Premsa
25 de juliol de 2018
Premsa
7 de maig de 2017
Premsa
14 de juny de 2018
Opinió
23 de juliol de 2018
Premsa
5 de juny de 2018
Document
11 de juliol de 2018
Premsa
tardor de 2017
Opinió
16 d’abril de 2018
Opinió
hivern de 2017
Opinió
16 d'abril de 2018
Premsa
Hivern de 2017
Opinió
primavera de 2018
Opinió
21 de març de 2018
Opinió
18 de novembre de 2017
Opinió
28 de maig de 2018
Premsa
març de 2017
Document
10 de juliol de 2017
Premsa
tardor de 2017
Opinió
13 de juny de 2018
Premsa
1 de novembre de 2017
Opinió
30 de maig del 2018
Opinió
13 de març de 2018
Opinió
8 de març de 2018
Multimèdia
2017
Multimèdia
2 de maig de 2018
Premsa
29 d'abril de 2017
Premsa
estiu de 2017
Opinió
16 de març de 2017
Premsa
3 de març de 2017
Opinió
tardor de 2017
Opinió
Opinió
hivern del 2017
Opinió
desembre de 2017
Document
5 d'abril de 2018
Opinió
28 de novembre de 2017
Opinió
15 de març de 2018
Opinió
8 de juny de 2018
Opinió
18 de juny de 2018
Opinió
26 de juliol de 2018
Opinió
21 de març de 2017
Opinió
15 de gener de 2017
Premsa
gener de 2017
Multimèdia
2016-2018
Document
22 de febrer de 2017
Premsa
27 de febrer de 2017
Opinió
3 de juliol de 2018
Premsa
2 de febrer de 2017
Premsa
5 de març de 2017
Premsa
26 de setembre de 2017
Opinió
17 de juliol de 2018
Premsa
18 de juliol de 2018
Premsa
23 de juliol de 2018
Opinió
25 de juliol de 2018
Opinió
18 de juny de 2017
Opinió
31 de març de 2017
Premsa
5 de febrer de 2018
Opinió
primavera 2017
Opinió
20 de juliol de 2017
Opinió
primavera 2017
Opinió
24 de març de 2017
Premsa
primavera de 2018
Opinió
21 de març de 2018
Opinió
18 d'abril de 2017
Opinió
23 d'abril de 2018
Premsa
29 de gener de 2017
Opinió
22 de gener de 2017
Premsa
24 de juliol de 2017
Premsa
18 d'abril de 2018
Opinió